Llengua i Nació

La importància de la Llengua?

«En la llengua vivim, en la llengua ens movem, i és en la llengua que som»

Josep Ma. Terricabras, Catedràtic de Filosofia per la UdG.

...increïble conferència

Dels límits de la democràcia, un exemple:

«A proposta dels degans i directors, el Consell de Govern de la Universitat Pompeu Fabra, des del respecte degut als acords presos pel Claustre, acorda reiterar el seu compromís amb una universitat incloent i oberta a totes les persones i institucions, d'acord amb el règim democràtic establert per la Constitució.

La UPF és una universitat compromesa amb els valors d'institució pública i, des de la seva creació, ha estat un fòrum obert de debat, llibertat i tolerància. En conseqüència, el Consell de Govern considera que el rector i el govern de la UPF han de tenir la llibertat de convidar a la Universitat totes les persones i institucions que es consideri oportú, entre les quals, per descomptat, els membres de la Corona.

Aquesta declaració ha estat aprovada en la sessió d'avui del Consell de Govern de la UPF per 32 vots a favor, 4 en contra i 3 abstencions.»

Declaració del Consell de Govern de la UPF

Un més en el tema del finançament

Avui una referència ràpida a un article d’opinió que he trobat a “eldebat.cat”, escrit per Mónica Sabata, directora de Linguapax. Està centrat en el tema del finançament català i la seva negociació amb el Govern Central de l’Estat Espanyol (i al qual, i pel que es veu, s’hi inclouran a més a més tota la resta de CCAA), que sembla ser un tema força recurrent aquests dies. D’aquest article us en transcric un fragment que crec pot ser interessant i que desperta qüestions força importants que s’haurien de portar a reflexió. El fragment és aquest:

«[...] des de l’opinió d’una servidora, crec que quan van maldades convé unitat. Convindrà, per tant, que prenguem consciència que aquest és un tema de país i que no s’hi val potinejar-hi mesquinament, perquè el finançament d’un país com el nostre no es pot negociar en clau partidista. La responsabilitat de millorar-lo és de tothom i s’ha de fer des del consens. Durant la negociació de l’Estatut ja vam assistir a l’espectacle de la desunió entre els partits catalans. Ara, amb la negociació del finançament, seria desitjable haver après dels nostres errors i que per tant els partits catalans fossin capaços de negociar en bloc. Ens hi juguem el futur del país.»

La pregunta que jo us formulo a arrel d’aquest article (i que si teniu temps m’agradaria que responguéssiu) és: Independentment de les possibilitats d’unió entre els diferents partits catalans o, més ben dit, partits de Catalunya, creieu que la unitat d’aquests ens portarà a una situació d’avantatge en el procés de negociació del finançament o si, d’altra banda, i independentment del nivell d’unió dels partits de Catalunya, les negociacions bilaterals-multilaterals referents al finançament seran decidides sense tenir en compte (i parlo d’una presa en compte REAL) els interessos de Catalunya?

PD: Per si ningú té curiositat per llegir la totalitat de l’article (que us asseguro és força interessant), us deixo aquí l’enllaç:

http://www.eldebat.cat/cat/viewer-economia-empresa.php?IDN=24712

Identitat?

Suposo que un viatge en tren pot revelar una petita part de la nostra identitat. Potser alguna cosa més que els reflexos que mostren els vidres del ferrocarril del nostre cos, translúcids i difosos amb el paisatge.

Crec que no he aprofitat tots els viatges que hi he fet per arribar a conèixer-me del tot. M’ha semblat preferible dormir, o llegir, tot anul·lant la meva ment. Com acostumo a fer sempre: distreure’m. I suposo que no me’n penedeixo, perquè sempre que penso, reflexiono, filosofo, interpreto, dedueixo, intueixo, imagino, creo, invento, sospito... em faig enfadar. Suposo, en darrera instància, que la qüestió de fons és una altra: que no m’interessa saber qui sóc. Exactament. No vull saber qui, què, com i perquè sóc; en desconec les causes.

Crec que, pel que fa a aquest aspecte, ja hi he pensat massa.

Adrià Rodríguez i Pérez

dissabte, 3 / maig / 2008. Móra d’Ebre.

capitalisme, un il·lustració del

Aloma (II) i (III) i (IV) i (V)

Bueno, he continuat llegint Aloma i us escric, els que fins ara, han estat els fragments que m’han agradat més:

«No hauria pogut explicar per què tenia aquella angúnia. Ningú no havia fet res que no es pogués fer. El seu germà i Robert estaven al costat de Coral. Tan exagerada, sense aquella tendresa que de vegades l’ofegava a ella... Hi havia moments que odiava tothom: menys el nen»

Mercè Rodoreda, Aloma. Barcelona: Edicions 62, 2008. p. 89

***

« - Les fulles d’aquest arbre són felices de poder respirar l’aire de la primavera però d’aquí a uns quants mesos estaran encastades de fang. - Robert vivia en un altre món, entre coses que mai no el deixarien. Tant se valia. Al capdavall la vida s’ho aniria enduent tot. Ella seria una fadrinarda que acompanyaria Dani a casar-se perquè els pares ja serien morts. Primer moriria Anna, després Joan. El trobarien amb el cap damunt d’un llibre de caixa i ella hauria de plorar, si no la gent diria que era una mala germana. I no tindria ganes de plorar. Només tindria ganes de viure.

Va pensar en quan era petita i sortia al carrer a mirar els reguerons que hi deixaven les pluges i les sargantanes que hi prenien el sol. - La vida pot canviar - va dir-se -, i qui sap si tindré sort -.»

Mercè Rodoreda, Aloma. Barcelona: Edicions 62, 2008. p. 104

***

«Estimat, molt estimat:

D’ençà que el nen va a col·legi em trobo més sola. Abans era valenta, però ha passat molt de temps i qualsevol cosa m’espanta. T’enyoro. Quan vam casar-nos no podia imaginar que aquesta soledat seria tan amaga; no vaig voler escoltar els consells que em donaven, i no me’n penedeixo. Alguna vegada penso: - Qui tenia raó? - Perquè no et veig mai, i visc sense cap mena de companyia, et voldria demanar que deixessis d’anar pel mar. A la nit tot em fa por. El teu fill ja sembla un homenet. Amb els diners que vas enviar li he comprat un vestit de mariner. Li agrada molt posar-se’l. Si veiessis el goig que fa... Però amb prou feines el coneixes i ell no et coneix a tu...

Es va eixugar els ulls amb l’esquena de la mà. - Ara em torno ploranera -. Va acabar de pressa, enrabiada:

Com que tot el que t’escric és mentida, fes el que et sembli i no tornis. Ves-te’n ben lluny.

ALOMA

Per escriure tantes ruqueries més valia plegar. Va agafar el llibre que tenia amagat a dalt de l’armari i el va tornar a amagar. Tiraria la carta l’endemà al matí.»

Mercè Rodoreda, Aloma. Barcelona: Edicions 62, 2008. pp. 116 i 177

***

« L’endemà, després de rentar-se la cara, es va quedar una estona quieta davant del mirall. A la nit, un cop tancada la porta, s’havia passat les puntes dels dits pels llavis, com si volgués tornar a sentir tota aquella dolçor. Li havia costat molt d’adormir-se. Què passaria? No res. Després de besar-la, Robert gairebé havia fugit. - Un petó, ben mirat, és molt poca cosa -. El que no podia oblidar mai era la seva veu: - Aloma... -»

Mercè Rodoreda, Aloma. Barcelona: Edicions 62, 2008. p. 126

Aloma

«[...] Li hauria agradat travessar una terra pelada i fosca, amb un riu al mig i una mica de lluna al cel, sense saber quines coses trobaria a l’acabament. El tren tot d’una va fer una volta i es va aturar.

Va pujar l’escala a peu. L’escala automàtica no li agradava; quan els graons s’aplanaven tenia por que els talons se li quedessin enganxats. Un noi li va tirar una flor en castellà. «Si un dia em caso serà amb algú que parli com jo; però amb una dent del mig una mica damunt de l’altra i amb aquestes mans tan petites, no em voldrà ningú.» En el quiosc dels diraris hi havia revistes descolorides que devia fer molt de temps que estaven penjades. Al mig del passadís queia aigua del sostre i a terra hi havia serradures escampades»

Mercè Rodoreda, Aloma. Barcelona: Edicions 62, 2008. p. 54

Només em queda agraïr-li-ho a la Comissió de Promoció Lingüística de la UPF: moltes gràcies!